CINEMA CATALÀ: de maig 2013

L'ESCOLA DE BARCELONA

En iniciar-se aquesta prodigiosa dècada, totes les arts i entre elles el cinema sofreixen un esclat de noves tècniques, temàtiques noves, diferents maneres de mostrar la realitat o la fantasia, que farien sorgir una munió de cineastes que segons les seves realitzacions serien adscrits als diferents moviments que varen veure la llum en aquests anys. Així trobem el "free cinema" anglès o la "nouvelle vague" francesa que influirien definitivament els nostres realitzadors més importants. És l'època també de la "gauche divine", dels cinefòrums, dels cinemes d'art i assaig del Círculo A., de la revista "Fotogrames", etc.

Totes aquestes tendències varen tenir un important ressò dins de la societat barcelonina, molt més compromesa i oberta a rebre les influències de tot tipus que venien d'altres països, sobretot europeus. Els realitzadors de cinema catalans, sempre capdavanters, van emmirallar-se en tots aquest moviments culturals que trencaven amb el cinema centralista i folklòric que es feia a Madrid i s'apropaven més a l'avanguardisme que no pas al cinema clàssic convencional.

En aquest context va sorgir un moviment de cineastes que ha passat a la història com l"Escola de Barcelona", nom que va fer fortuna en ser utilitzat sovint per Ricardo Muñoz Suay, un dels seus integrants i col·laborador de la revista "Fotogramas", una altra icona del moment. Aquest grup de cineastes que formaven part d'aquest moviment, cercaven la modernitat i noves formes d'expressió, amb una manera de fer cinema diferent, tant de contingut i de forma com de producció, ja que la majoria de films s'autofinançaven o es constituïen en cooperatives per tal de tirar endavant les seves obres. Els personatges protagonistes de les històries narrades eren més intel·lectuals i els arguments assolien un nivell gairebé experimental i amb un marcat to antifranquista.

Vicente Aranda

Pere Portabella

Els realitzadors que es poden considerar adscrit a aquest moviment i que li varen donar més impuls, són entre d'altres: Vicente Aranda, Jacinto Esteva, Joaquim Jordà, Jorge Grau, Jaime Camino, Romà Gubern, Ricard Bofill, i Pere Portabella, tots ells de sobres coneguts. Molts d'ells formaven part també de la "gauche divine" i eren assidus del Boccaccio en aquells gloriosos anys.

Teresa Gimpera

Entre les pel·lícules que es varen rodar sota l'empara d'aquest moviment es podria destacar "Dante no es únicamente severo" (1967) de Jacinto Esteva i Joaquim Jordà i protagonitzada per Serena Vergano, una bellesa impressionant que va ser la muller de Ricardo Bofill. Aquest film, un assaig sobre el color i la música, es pot considerar l'autèntic manifest de l'Escola de Barcelona.

Joaquim Jordà

Tots els artistes famosos del moment varen intervenir en les produccions d'aquests realitzadors, molts sense ser professionals del cinema, com és el cas de la Teresa Gimpera i la Romy, que juntament amb la Serena Vergano, eren models de publicitat o Mario Cabré, el famós torero. Naturalment actors coneguts també varen participar en aquestes pel·lícules com Paco Rabal, Capucine, Christopher Lee, Antonio Ferrandis, Charo López, Núria Espert i fins i tot Sara Montiel que va protagonitzar "Tuset Street".

Serena Vergano i Paco Rabal

Núria Espert

A començaments dels setanta, l'Escola de Barcelona va anar minvant les seva activitat, bàsicament pel fracàs comercial de totes aquestes pel·lícules, ja que el gran públic mai no les va comprendre i tampoc varen comptar amb el suport de les minories més cinèfiles, que les consideraven més esnobs que no pas d'avantguarda.

LA DÈCADA 1950-60

El panorama cinematogràfic català d'aquesta dècada, en el camp de la cultura i la llengua, és igual de trist que en la mes dura postguerra. Les obres literàries catalanes són bandejades sistemàticament a l'hora de produir i rodar pel·lícules, encara que aquestes siguin versions en castellà i les traves burocràtiques i la pressió estatal perquè la indústria del cinema a Catalunya no prosperi, continuen espantant moltes iniciatives que acaben sucumbint davant dels molts problemes que se'ls presenten per tirar endavant.

En aquesta context de penúria cultural, comença a gestar-se a Barcelona un cinema industrial policíac que mostra la realitat en aquest camp i que majoritàriament es filma en exteriors. Comença un estil de fer cinema molt diferent del que es feia a la resta de l'Estat i que beu directament del cinema negre de Hollywood d'inspiració documental. Destaquen dos títols que han estat paradigmes d'aquest estil de fer cinema: "Apartado de correos 1001" (1950) de Julio Salvador i "Brigada criminal" (1950) d'Ignasi F. Iquino, ambdues rodades pels carrers de Barcelona.

L'èxit assolit per aquestes pel·lícules fa que el cinema negre barceloní continui creixent durant tota la dècada dels cinquanta, sobretot gràcies a la factoria Iquino, d'on sorgeixen un reguitzell de cintes dirigides per directors novells que s'incorporen amb entusiasme a aquest gènere. Alguns dels més destacats són: Antonio Isasi Isasmendi, amb "Relato policíaco" o Julio Coll que va dirigir "Distrito quinto" on es retrata magistralment l'ambient del que ara és el Raval.

També destaquen en aquest anys, José Maria Nunes i Josep M. Forn, que amb més pes intel·lectual , intentaran mitjançant el cinema negre i les històries criminals, explicar la realitat de l'època. La trajectòria de tots aquests directors no s'acabaria amb el declivi d'aquest gènere, sinó que continuarien conreant altres gèneres en els quals també varen excel·lir.