LA LLARGA POSTGUERRA

LA POSTGUERRA

Després de la desfeta de la Guerra Civil el panorama cultural català va quedar seriosament malmès. Els més importants escriptors, metges, científics, artistes de tota mena, i en general tota l’elit intel•lectual del país va haver d’agafar el camí de l’exili, a part naturalment de la classe política que havia dirigit el país i s’havia mantingut fidel a la República. A això s’havia d’afegir que hi havia infinitat de presoners, alguns del quals no tornarien mai mes a casa perquè serien condemnats a mort i d’altres ja havien caigut durant la cruenta guerra.

En aquest context, la dictadura franquista va començar la reorganització de la indústria cinematogràfica tant a nivell espanyol com català amb unes fèrries consignes ideològiques, morals i religioses i es va assegurar el seu compliment amb la creació de la “Junta Superior de Censura” que va ser l’òrgan encarregat de revisar obligatòriament tota mena de films, tant els produïts a territori espanyol, com els que provenien de l’estranger.

Per Catalunya però, apart de totes les restriccions esmentades, el que va acabar d’ensorrar tots els avenços que s’havien fet durant la República en el tema de la llengua, va ser la prohibició de produir cap pel•lícula en català, de la mateixa manera que es va bandejar la llengua de tots els àmbits oficials.

 Malgrat aquest terrible panorama i deixant la llengua a banda, el cinema català es refà, sobretot comercialment. L’any 1944 a Barcelona existeixen divuit productores enfront de les cinquanta-cinc ubicades a Madrid, que lluiten amb el Govern per obtenir permisos de rodatge i per l’obtenció de recursos, ja que només rebien un 25% de la protecció assignada a la producció nacional. Amb uns recursos materials i humans tant minvats, el cinema català va sobreviure gràcies al pragmatisme, ja que es va preocupar per la comercialitat i l’amortització econòmica de les seves produccions. Això va permetre l’aparició de cineastes que van apostar per fer produccions de cinema negre molt proper al nord-americà amb una clara consciència d’autor. És el cas de títols que van assolir un gran èxit com “Apartado de correos 1001” de J. Salvador o “Distrito quinto” de Julio Coll.

En aquesta recuperació del cinema català hi va tenir un paper cabdal el productor, realitzador i guionista Ignasi Ferrés Iquino, que el 1934 ja havia creat la seva pròpia empresa i que després del parèntesi de la guerra va ressuscitar amb l’ajuda econòmica del seu cunyat, l’empresari Francisco Ariza. Per saber-ne mes

Ignasi Ferrés Iquino

Iquino es va atrevir a rodar la primera pel•lícula en català des de la República, “El Judas” que evidentment no va passar la censura i per tant no va ser estrenada mai.