INICIS DEL CINEMA CATALÀ (1)

El cinematògraf arriba a terres catalanes. Fructuós Gelabert.

     

     El final del segle XIX va ser una època de gran efervescència tecnològica a tota Europa. Les imatges, fins llavors estàtiques, prenien vida gràcies a un invent revolucionari, gairebé podríem dir-ne màgic: el cinematògraf. I Catalunya no en va quedar al marge, ans al contrari, gràcies als firaires i a l'entusiasme dels primers cineastes, el nou invent va tenir una gran difusió.

Fructuós Gelabert de jove

     Si a Lió van ser els Obrers sortint de la fàbrica del germans Lumière, a Catalunya tenim una "baralla" històrica en un cafè de Barcelona que va filmar Fructuós Gelabert. Aquesta obra es considera la primera pel·lícula de ficció de la història del cinema català i espanyol. 

     Fructuós Gelabert havia nascut a la vila de Gràcia, quan encara no estava annexionada a Barcelona. Quan comença però, cap el 1890, el seu interès per la fotografia és un jove que viu amb la seva família a Sants i aprèn l'ofici d'ebenista en el taller del  seu pare. Encara és l'època del pre-cinema, però quan el 1896 arriben a Barcelona les pel·lícules del germans Lumière, Fructuós Gelabert aleshores un noi de 22 anys, queda fascinat pel nou invent i comenta a casa seva: Això m'agradaria fer-ho, això ho podria fer jo. Ell mateix es construeix una càmera i portat pel seu entusiasme comença a rodar pels carrers de Sants. La primera filmació és la que hem anomenat abans: Riña en un café, en la qual ell mateix hi apareix com a actor, però la segueixen immediatament Sortida dels obrers de l'Espanya Industrial i Sortida de missa de la parròquia de Sants. Sense comptar amb ningú més, Gelabert instal·la un envelat i presenta aquestes primeres pel·lícules al públic que les acull amb entusiasme.

      De tota manera, les seves pel·lícules, tret d'alguna escena còmica, no destaquen per la creativitat, en canvi la seva professionalitat i el seu domini de tot allò relacionat amb el nou art, fa que fins i tot rebi una oferta de treball per anar als Estats Units, la qual no accepta. La seva prioritat és crear una nova indústria relacionada amb el cinema i es dedica amb cos i ànima a trobar nous materials que millorin el visionat de les imatges. Fins i tot estudia un nou sistema de projecció que mostri les imatges en relleu. Val a dir que no ho aconsegueix.

     Mèrit seu és també la creació dels primers estudis de cinema a Barcelona, en els quals pot millorar molt els rodatge d'interiors. Aquests estudis pot fer-los realitat gràcies a l'ajuda d'un prohom, propietari de la Granja Vella d'Horta: en Lluís Martí i Codolar, i és aquí on Gelabert es llança a fer grans produccions argumentades com El Nocturno de Chopin, amb ell com a operador de càmara i l'Adrià Gual dirigint la gran Margarida Xirgu com a primera actriu. També fa adaptacions d'obres teatrals com Terra Baixa de Guimerà i La Dolores de Feliu i Codina.

     Com tots els innovador o emprenedors com en diríem ara, Gelabert obté un resultat desigual de les seves múltiples activitats; algunes resulten reeixides de moment, però més tard i degut a la ràpida evolució del nou mitjà, són oblidades a la mateixa velocitat. Les seves obres són bandejades sense miraments i desgraciadament la majoria es perden, bé perquè acaben llançades a la brossa, bé perquè en tractar-se d'un material molt inflamable, acaben consumides pel foc. De la seva primera producció, la pionera Riña en un café en queda un únic fotograma i al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya a Terrassa, es conserven les poques restes del llegat de Fructuós Gelabert.

      La seva filmografia és extensíssima, encara que malhauradament en queden molt poques mostres.

ELS PIONERS (2)

      A finals del segle XIX el cinema comença a expandir-se com a espectacle per tot el món i entra en una dimensió popular molt diferent dels inicis que només anava adreçat a les classes il·lustrades i burgeses. En un primer estadi, les projeccions cinematogràfiques formaven part de les atraccions de fira que s’oferien en els programes de varietats, music hall o vodevils, molt en boga en aquells moments. És a dir, a més a més de la ballarina, la dona barbuda, els gossets ensinistrats i d’altres atraccions, s’hi oferia el passi d’uns 10 o 15 minuts de cinema, que estava considerat com un número de màgia. El públic anava a buscar emocions fortes i molt primàries: sexe, violència, etc. En aquest sentit, és molt il·lustratiu l’exemple d’una filmació que va fer Edison en la qual es veia com electrocutaven un elefant. També les filmacions de combats de boxa van esdevenir molt populars, espectacle violent i per públic masculí.

Tradicionalment a aquest cinema primitiu se l’ha anomenat “mut”, perquè realment no se sentia el que deien els actors ni cap soroll que pogués venir de la pantalla, però mai no ho va ser de mut, perquè totes les projeccions anaven acompanyades per un pianista, que d’acord amb el que estava passant a la pantalla, tocava diferents classes de música adient amb l’acció que es visionava. Per què no es posaven subtítols, cosa que ja en aquells moments era fàcil de fer? S’ha de tenir present que una vegada el cinema va passar a ser un entreteniment de les classes populars, les persones que acudien a veure les representacions eren majoritàriament analfabetes. Per això, a peu de pantalla també hi havia un comentador que anava narrant el que esdevenia a la pantalla. Per tant, cinema mut no vol dir que fos una atracció silenciosa, tot al contrari, ja que la música i la veu del comentador es barrejaven amb els sorolls, crits i comentaris de tota mena que proferia el públic.

Georges Méliès

      Enfront de la perspicàcia comercial que va caracteritzar el cinema de Gaumont i Pathé, trobem la gosadia artística, la introducció de la ficció i la fantasia de Georges Méliès, encara que també va filmar esdeveniments reals com ara la coronació del Rei Eduard VII d’Anglaterra. Aquesta pel·lícula és un exemple dels recursos que emprava, ja que de primer va filmar la corrua de carruatges que discorrien per l’Avinguda de Westminster, però en intentar entrar a dins de la famosa Abadia se li va barrar el pas, amb la qual cosa no va poder filmar la coronació mateixa in situ. Es va esperar que acabés la cerimònia i va tornar a filmar la sortida de les carrosses amb les salutacions dels protagonistes i tota la parafernàlia. Tenia per tant dos trossos de l’esdeveniment: el principi i el desenllaç però li faltava el nucli. Aleshores en el seu estudi, amb actors i actrius vestits com sabia que anaven els protagonistes, i reproduint l’interior de l’església, va filmar una coronació fictícia que va enganxar enmig de les dues filmacions que tenia i en va resultar un reportatge magnífic de la coronació, que va tenir un èxit esclatant. El mateix va fer amb l’explosió d’un volcà que va tenir lloc a la Martinica, ja que en arribar a l’indret després d’un viatge molt llarg, l’única cosa que hi quedava eren cendres i pedres escampades. En el seu estudi, i a base de focs artificial i manipulacions diverses, va fer passar com a verdadera la seva filmació de l’explosió descomunal que hi havia hagut.

  

Georges Méliès, va ser abans que cap altra cosa, un mag i aquesta habilitat la va saber adaptar al nou mitjà d'expressió. En el seu estudi i mitjançant terres falsos, politges i habitacions ocultes, va filmar les seves principals pel·lícules. Li deien el mag de Montreuil i en aquesta ciutat va filmar més de quatre-cents curts, en els que va aplicar tècniques com la substitució, la sobreimpressió i fins i tot l'acolorit a mà. A partir de 1900 va començar a narrar històries, com La Ventafocs (1912), o Viatge a la lluna, la seva obra més famosa i un prodigi de fantasia. Un dia, se li va quedar encallada la maneta i va estar uns segons sense poder rodar fins que la càmera va tornar a funcionar. Quan va revelar el material es va adonar que "un omnibus semblava transformar-se sobtadament en cotxe fúnebre i els homes es convertien en dones", va escriure en les seves memòries. Va néixer així la tècnica coneguda com "pas de manovella", que li va permetre a Méliès fer trucs de màgia al cinema, com per exemple fer desaparèixer una persona sobtadament.

     Coincidint amb el naixement de les primeres productores importants, com Pathé i Gaumont, l'artesà Méliès va acabar fent fallida per una sèrie de fracassos econòmics. A la seva vellesa va ser oblidat fins que un periodista va descobrir que l'home que havia revolucionat el cinema era un vellet que venia caramels als viatgers de l'estació de Montparnasse. Després del descobriment, Méliès va ser objecte de tota mena d'homenatges i commemoracions i va morir a París el 21 de gener de 1938.  

ELS PIONERS (1)

Germans Lumière, Thomas Alva Edisson, Léon Gaumont i Charles Pathé

      En les coves rupestres ja s'hi troba un primer intent de reproduir el moviment, que es pot veure en les pintures de senglars o d'altres animals que tenen sis o vuit potes per simular que corren. Aquest anhel de l'home, s'assoleix amb la invenció del cinema, l'objectiu principal del qual és la reproducció de la realitat mitjançant les imatges en moviment.

     En els inicis del cinema, diversos personatges estudien la manera de fer realitat aquest desig de reproduir el món real, inventant aparells que milloren els primers ginys i que poden captar i projectar imatges. Això desencadena una verdadera batalla per ser el primer a patentar aquests aparells, que en diverses versions proliferen a Europa i els Estats Units.

Thomas Alva Edison

       Thomas Alva Edison va ser el primer que va oferir imatges en moviment amb el seu aparell anomenat Kinetoscopi. Però malgrat que aquest personatge excel•lia per la seva gran visió dels negocis, aquest invent va ser un fracàs per un error de càlcul comercial, ja que es tractava d’un aparell de visió individual, al qual s’hi podia accedir previ pagament d’una petita quantitat, però només un espectador assegut davant d’una obertura podia gaudir de la visió de les imatges, la qual cosa feia que aquest aparell no fos rendible. Més tard, va entrar en una guerra de patents amb els germans Lumière per reivindicar la invenció del nou espectacle, però en no sortir-se’n va inventar el Kinetògraph, el qual va patentar el 1891 només per als EE.UU. Edison va ser el rei de la patent i de fet va tenir el monopoli de l’incipient cinema als Estats Units fins que el  1914 la Llei Sherman antitrust va acabar amb aquest monopoli. Es diu que era tant radical que més d’una vegada havia destruït a trets les càmeres dels seus competidors que gosaven arrabassar-li el negoci. 

Germans Lumière

        La família Lumière pare i dos germans, eren fotògrafs de professió i fabricants de negatius per a fotografia. Els coneixements que tenien i l'aparició de ginys que durant aquests anys varen proliferar en el camp de les imatges en moviment, varen propiciar que es dediquessin durant molt de temps a obtenir un aparell que pogués captar, revelar i reproduir imatges en moviment. Aquesta és la gran aportació del germans Lumière (el pare ja se n'havia desentès) i han passat a la història com a inventors del cinema, quan realment en allò que varen ser pioners, va ser en oferir la primera sessió cinematogràfica en un local públic, mitjançant el pagament d'una entrada. Per això es diu que els germans Lumière, allò que van inventar, va ser la taquilla. De tota manera l'empresa dels Lumière va créixer molt ràpidament i aviat els seus delegats amb aparells transportables a l'esquena, varen recórrer tota Europa i fins i tot varen arribar a la Xina i a Israel, enregistrant imatges de les ciutats i pobles que visitaven, que seguidament podien ser visionades pels habitants d'aquests llocs. 

Charles Pathé

Léon Gaumont

   Fins aquest moment, les filmacions que es feien només reflectien esdeveniments quotidians i a Europa varen tenir molt de nom Léon Gaumont i Charles Pathé que varen contribuir de manera important a la industrialització del cinema i la seva conversió en negoci. Pathé va inventar el noticiari cinematogràfic, que durant la Primera  

Guerra Mundial es va convertir en un referent informatiu fonamental i la seva empresa Pathé frères va esdevenir la més important del moment i en va absorbir d'altres com ara l'Star Films de Georges Méliès. Dels seus laboratoris sortien centenars de pel•lícules que es distribuïen per tot el món i molt aviat varen obrir sucursals a totes les ciutats importants. Fins i tot es va establir als EE.UU. entrant en franca competència amb Edison, el qual davant de l'empenta de Pathé es va haver de batre en retirada.

UN NOU LLENGUATGE ARTÍSTIC

IMATGES EN MOVIMENT

     Abans que el cinematògraf fos conegut arreu d’Europa i els Estats Units d’Amèrica, diversos inventors treballen en sistemes diferents per assolir un objectiu comú: la visualització i projecció d’imatges en moviment. Aquesta és la base que sustenta tots els intents que es varen fer durant els segles XVIII i XIX per aconseguir visionar no solament imatges estàtiques com la fotografia, sinó dotar-les de moviment que les acostés encara més a la realitat.

      Durant anys, des de començaments del segle XIX, s’ha mantingut la teoria, avalada per moltes evidències empíriques, que  “la persistència de la imatge a la retina” és la causa que puguem apreciar la imatge en moviment. Avui, a partir d’investigacions recents realitzades a la Universitat de Wisconsin, es qüestiona aquesta teoria i es planteja la hipòtesi que és el cervell, qui realitza el processament dels senyals provinents de la retina.

JOGUINES ÒPTIQUES

Taumàtrop

      L’afany per aconseguir dotar de moviment les imatges va produir un allau d’invents tant a Europa com a Amèrica i així van anar apareixen amb més o menys fortuna diversos artefactes que pretenien assolir aquesta fita. Un dels més rudimentaris és l’anomenat Taumàtrop, del qual encara avui dia se’n fan versions. Consisteix en un disc i uns fils lligats en els extrems del seu diàmetre de manera oposada. Sobre cada una de les cares d’aquest disc hi ha un dibuix que moltes vegades era una gàbia i un ocellet. En fer girar sobre un eix el disc mitjançant els fils, es veuen simultàniament els dos dibuixos i sembla que l’ocell entri i surti de la gàbia. 

Praxinoscopi

    Altres invents relacionats amb el moviment d’imatges varen ser: el Fenaquistoscopi, el Zoòtrop que va tenir molt d’èxit, el Praxinoscopi i el Kinestoscopi. Tots aquests instruments utilitzen una tècnica comparable a les modernes pel•lícules de dibuixos animats i varen ser utilitzats bàsicament com a joguines.

Zoòtrop

Fenaquitoscopi

Kinetoscopi

                                                                                            

    Així durant els primers anys del segle XIX es van patentar nombrosos aparells amb la finalitat d’oferir les primeres imatges animades. Entre els pioners son remarcables els alemanys Max i Emil Skladanowski. Als Estats Units varen ser importants Charles F. Jenkins, Thomas Armat i Thomas Alva Edison i finalment a França van aparèixer els germans Lumière, que han passat a la història com els primers que van oferir imatges en moviment en una sala, previ pagament d’una entrada. Havia nascut el cinema tal com el coneixem avui en dia, és a dir com a un espectacle de masses.

NAIXEMENT DEL CINEMA

PREHISTÒRIA I INICIS DEL CINEMA

      Es pot dir que la Llanterna Màgica és un giny prehistòric de què més tard va esdevenir un projector cinematogràfic.

      Les primeres notícies d’aquest aparell capaç de projectar imatges i que es basava en la càmera fosca, les trobem en un manuscrit de l’any 1659 de Christian Huygens que va descriure l’invent  que havia fet Athanasius Kircher anteriorment. L’aparell consistia en una capsa a l’interior de la qual hi havia un focus lluminós i unes lents que permetien projectar imatges fixades sobre vidre. Rebia el nom de Llanterna Màgica, perquè no se’n sabien els secrets tècnics i la gent atribuïen els seus efectes a la màgia. Més endavant es va anar millorant aquest dispositiu i gradualment es va popularitzar la llanterna màgica quan se li van trobar aplicacions pràctiques, com ara dos catedràtics de la Sorbona que feien servir l’aparell per visualitzar els seus ensenyaments, així com també va ser usada per un famós mentalista anomenat Mesmer que l’emprava en sessions hipnòtiques. També va tenir aplicacions en mètodes curatius en casos d’epilèpsia i histèria.

      Però el que va ser definitiu en el canvi de disseny i aplicacions de la llanterna màgica, va ser el descobriment de la làmpada incandescent i l’arc voltaic, ja que la il•luminació va millorar molt en comparació a les làmpades d’oli que es feien servir anteriorment.

      Quan la fotografia va anar adquirint importància, les transparències sobre vidre varen ser substituïdes per diapositives i la llanterna màgica es va convertir en una ampliadora fotogràfica. Faltava molt poc perquè aquest primitiu invent es convertís en un projector cinematogràfic. 

Llanterna màgica