ELS PIONERS (2)

      A finals del segle XIX el cinema comença a expandir-se com a espectacle per tot el món i entra en una dimensió popular molt diferent dels inicis que només anava adreçat a les classes il·lustrades i burgeses. En un primer estadi, les projeccions cinematogràfiques formaven part de les atraccions de fira que s’oferien en els programes de varietats, music hall o vodevils, molt en boga en aquells moments. És a dir, a més a més de la ballarina, la dona barbuda, els gossets ensinistrats i d’altres atraccions, s’hi oferia el passi d’uns 10 o 15 minuts de cinema, que estava considerat com un número de màgia. El públic anava a buscar emocions fortes i molt primàries: sexe, violència, etc. En aquest sentit, és molt il·lustratiu l’exemple d’una filmació que va fer Edison en la qual es veia com electrocutaven un elefant. També les filmacions de combats de boxa van esdevenir molt populars, espectacle violent i per públic masculí.

Tradicionalment a aquest cinema primitiu se l’ha anomenat “mut”, perquè realment no se sentia el que deien els actors ni cap soroll que pogués venir de la pantalla, però mai no ho va ser de mut, perquè totes les projeccions anaven acompanyades per un pianista, que d’acord amb el que estava passant a la pantalla, tocava diferents classes de música adient amb l’acció que es visionava. Per què no es posaven subtítols, cosa que ja en aquells moments era fàcil de fer? S’ha de tenir present que una vegada el cinema va passar a ser un entreteniment de les classes populars, les persones que acudien a veure les representacions eren majoritàriament analfabetes. Per això, a peu de pantalla també hi havia un comentador que anava narrant el que esdevenia a la pantalla. Per tant, cinema mut no vol dir que fos una atracció silenciosa, tot al contrari, ja que la música i la veu del comentador es barrejaven amb els sorolls, crits i comentaris de tota mena que proferia el públic.

Georges Méliès

      Enfront de la perspicàcia comercial que va caracteritzar el cinema de Gaumont i Pathé, trobem la gosadia artística, la introducció de la ficció i la fantasia de Georges Méliès, encara que també va filmar esdeveniments reals com ara la coronació del Rei Eduard VII d’Anglaterra. Aquesta pel·lícula és un exemple dels recursos que emprava, ja que de primer va filmar la corrua de carruatges que discorrien per l’Avinguda de Westminster, però en intentar entrar a dins de la famosa Abadia se li va barrar el pas, amb la qual cosa no va poder filmar la coronació mateixa in situ. Es va esperar que acabés la cerimònia i va tornar a filmar la sortida de les carrosses amb les salutacions dels protagonistes i tota la parafernàlia. Tenia per tant dos trossos de l’esdeveniment: el principi i el desenllaç però li faltava el nucli. Aleshores en el seu estudi, amb actors i actrius vestits com sabia que anaven els protagonistes, i reproduint l’interior de l’església, va filmar una coronació fictícia que va enganxar enmig de les dues filmacions que tenia i en va resultar un reportatge magnífic de la coronació, que va tenir un èxit esclatant. El mateix va fer amb l’explosió d’un volcà que va tenir lloc a la Martinica, ja que en arribar a l’indret després d’un viatge molt llarg, l’única cosa que hi quedava eren cendres i pedres escampades. En el seu estudi, i a base de focs artificial i manipulacions diverses, va fer passar com a verdadera la seva filmació de l’explosió descomunal que hi havia hagut.

  

Georges Méliès, va ser abans que cap altra cosa, un mag i aquesta habilitat la va saber adaptar al nou mitjà d'expressió. En el seu estudi i mitjançant terres falsos, politges i habitacions ocultes, va filmar les seves principals pel·lícules. Li deien el mag de Montreuil i en aquesta ciutat va filmar més de quatre-cents curts, en els que va aplicar tècniques com la substitució, la sobreimpressió i fins i tot l'acolorit a mà. A partir de 1900 va començar a narrar històries, com La Ventafocs (1912), o Viatge a la lluna, la seva obra més famosa i un prodigi de fantasia. Un dia, se li va quedar encallada la maneta i va estar uns segons sense poder rodar fins que la càmera va tornar a funcionar. Quan va revelar el material es va adonar que "un omnibus semblava transformar-se sobtadament en cotxe fúnebre i els homes es convertien en dones", va escriure en les seves memòries. Va néixer així la tècnica coneguda com "pas de manovella", que li va permetre a Méliès fer trucs de màgia al cinema, com per exemple fer desaparèixer una persona sobtadament.

     Coincidint amb el naixement de les primeres productores importants, com Pathé i Gaumont, l'artesà Méliès va acabar fent fallida per una sèrie de fracassos econòmics. A la seva vellesa va ser oblidat fins que un periodista va descobrir que l'home que havia revolucionat el cinema era un vellet que venia caramels als viatgers de l'estació de Montparnasse. Després del descobriment, Méliès va ser objecte de tota mena d'homenatges i commemoracions i va morir a París el 21 de gener de 1938.